Francesc Candel (Racó d’Ademús, 1925 – Barcelona, 2007), com se sap, és el cronista més fidel i descarnat de la Zona Franca barcelonina, allà on en un determinat moment històric la “ciutat va perdre el seu nom”.

Com a resultat de la primera (octubre de 2001) d’una sèrie de sucoses entrevistes que Sinca va fer a l’autor d’Els altres catalans, en un moment donat escriu que Candel “es posa a parlar d’un paisatge completament diferent del que tenim davant”. I de la memòria de l’escriptor “rebroten els primers vestigis de la Marina, camps verds i regats que s’estenien fins al mar en un reguitzell de noms actualment anònims per a la majoria, a tocar del delta del riu [Llobregat] i en plena Zona Franca, encara que sembli mentida.” Alguns d’aquests noms de lloc són: Can Felip, Can Güell, Can els Ossos, Cal Quicu Vermell, Cal Noiet...

Sí: resulta difícil imaginar aquesta Zona Franca (barraquista i suburbial amb la massiva immigració, i que amb la necessària reforma posterior ha esdevingut un espai adotzenat i impersonal), quan encara era un indret rural, quan era el graner de Barcelona treballat per la gent de les masies, pagesos que convivien harmònicament amb els pescadors de la Marina. En l’entrevista, Francesc Candel, entretancant els ulls, extreu de la seva memòria llunyana un espai ja impossible, estrany, desconegut...

...com desconegudes resulten ja algunes zones perifèriques de la nostra ciutat. Aquest juny que ve farà setze anys que sóc a Vilanova i la Geltrú i la transformació que ha sofert la ciutat en aquest temps és un fet consumat. No em refereixo a la transformació del centre de Vilanova i la construcció dels seus eixamples, amb més o menys fortuna arquitectònicament parlant, aquest és un tema per a un altre article. Em refereixo a la suburbialització que malauradament es produeix en els encontorns.

Per fortuna no hem de parlar de barraquisme pur i dur. Però sí que hem de parlar d’un fenomen que enlletgeix d’una manera horrible i salvatge l’entorn de Vilanova i la Geltrú, excessivament poblat de polígons industrials disseminats aquí i allà, en realitat conglomerats de magatzems (alguns buits sense remei), que generen pocs llocs de treball per a tanta construcció hiperbòlica, mastodòntica, grisa i de mal gust i que ha tapat totes les perspectives paisatgístiques de muntanya de manera semblant com els alts edificis de la Costa Daurada, per exemple, envaeixen i oculten la seva platja.

L’altre fenomen invasiu és el dels grafitti. Ja ha arribat als extrems de la ciutat, a la poca zona rural que resta, la febre graffitera que embruta les tanques i les parets de les poques masies que encara hi ha, i que haurien de ser elevades a monuments a conservar si no fos que les nostres autoritats no donen cap importància a unes construccions del tot acoblades, com ha de ser, amb el paisatge que les va veure néixer. Les parets d’aquestes masies i els marges de pedra seca dels camins que hi porten són plens de gargots, de firmes i de dibuixos barroers que inexorablement recorden els tristos i deixats barris perifèries de tantes ciutats. Sigui dit de pas que l’art mural és una altra cosa.

“Era un barri bo”, s’exclama Francesc Candel recordant aquell indret encara no pol.lucionat que va conèixer de petit, i que va desaparèixer davant seu en un obrir i tancar d’ulls. Per poca estima que tinguem per Vilanova i la Geltrú hauríem de fer els possibles per evitar més desastres urbanístics i medioambientals que ens fessin dir d’aquí a deu anys, utilitzant un verb en temps passat: “Era una ciutat i un entorn encantador”.