En el número anomenat Walden, i que correspon a la primavera 2009 dels Papers de Versàlia (plaquettes de poesia que es publiquen a Sabadell), una colla de poetes vam ser invitats a col.laborar amb un poema sobre la ciutat. El meu és un record de Vilanova i la Geltrú quan encara no hi vivia, una estampa viva de la meva joventut. El resultat d’aquesta iniciativa per desenterenyinar el complex organisme que és tota ciutat -cadascuna amb la seva idiosincràsia- és un monogràfic de molt nivell titulat perquè la ciutat és sempre la mateixa, tot prenent com a referència el vers homònim de Kavafis.

En les versàtils poètiques dels participants (concretament, trenta-quatre) queda palès que hi ha tantes ciutats com ciutadans i visitants de les ciutats, així com ciutats amb ànima –i quina ànima!- i ciutats sense ànima, o amb l’ànima oculta o captiva, com seria millor dir. En el conjunt de mirades que enfoquen les diverses ciutats conegudes i altres no tant, s’hi escolten les veus de cada ciutat en diàleg amb la seva pròpia gent i la gent forània. I és que les ciutats no són només grans decorats amb cases, carrers, places, parcs i monuments, sinó també les seves veus, els seus accents. O sigui (i responc a la pregunta inicial): escoltant aquestes veus es percep l’ànima de la ciutat.

Una altra publicació, aquesta de caire més acadèmic i que complementa a la perfecció la iniciativa sabadellenca de posar la ciutat al centre de la creativitat poètica, estudia a fons i amb una gran densitat d’atractius arguments, les ciutats des del punt de vista de la literatura. Llegint pedres, escrivint ciutats. Unes visions literàries de la ciutat (Pagès editors), editada per Carles Carreras i Sergio Moreno, és el recull d’una àmplia i heterogènia reflexió entre antropòlegs, arquitectes, filòlegs i geògrafs sobre les complexes i bidireccionals relacions entre les ciutats construïdes i les ciutats escrites.

Ciutats escrites, vet aquí. Al llarg del meu trajecte literari he escrit diversos llibres de viatges: sobre Índia, sobre Cuba, sobre Grècia i altres indrets. Però a London hi exploro aquesta ciutat concreta. Que, com totes les metròpolis de la seva categoria, és en ella mateixa un univers.

Les ciutats tenen el seu caràcter. Que es viu segons el pòsit de referències de cadascú. Així London respon a la ciutat de Londres que jo vaig copsar tot dialogant amb la seva idiosincràsia, amb les seves coloracions (qui ha dit que Londres és gris?), amb la seva canviant climatologia i amb el seu esperit més que secret, discret, elegant, escric al pròleg d’aquest poemari, i continuo: Londres és un espai geogràfic, històric i cultural de pes, un frondós imaginari (pictòric, literari, musical i cinematogràfic) que beu de les seves arrels mítiques i espirituals. En aquest espai es fa sensible i visible l’ànima dels londoners, l’ànima comuna que vivifica la ciutat real: la metròpoli que el juliol de 2005 va patir un atemptat terrorista que marcarà la Història del segle XXI.

El 7 de juliol de 2005 jo era a Londres. I vaig viure aquell esglai que va fer tremolar la solidesa de la capital britànica que és tant com dir fer trontollar una de les representants senyeres de la civilització occidental. Vaig acompanyar els londoners en la seva ànima ferida, vaig escriure aquest dol.