L’entusiasme, com totes les virtuts (com també la seva cara contrària: els defectes), és energia pura. Que, està clar, és al rebost interior de totes les persones. L’entusiasme és una exaltació de l’ànima sota la inspiració divina, es llegeix al diccionari, i no pas en un diccionari antiquat, repatani, passat de moda, sinó en el darrer publicat per l’Institut d’Estudis Catalans (2002). Aquests termes, ànima i inspiració divina, no haurien incomodat Joan Amades per explicar el tret principal del seu caràcter: l’entusiasme creatiu, ja que tot i la seva mentalitat científica i fins i tot lliurepensadora, atès el seu pas per l’Ateneu Enciclopèdic Popular, projectava el seu treball més enllà de la dimensió corporal i material de l’existència. Es dedueix en seus escrits el fet de considerar que fins i tot darrere les supersticions (que va recollir de manera sistemàtica com recollia cançons, balls, dites, costums, llegendes i rondalles populars) que tenallaven algunes ments de la ruralia, hi havia una pulsió de transcendència de la realitat física, ni que fos en una versió distorsionada o fins i tot negativa.

Amb un gran entusiasme, Joan Amades va encarar el treball titànic de recopilar el “saber del poble” (això vol dir el mot anglès folklore). Reporten aquesta tasca ingent i superlativa, M. Teresa Sadurní i Joan Serra a Joan Amades i Gelats. Del Raval a la llegenda (Andana). En aquesta biografia (presentada a Sant Quintí de Mediona com a cloenda de l’Any Amades) es dóna notícia ben documentada de la força, però també del cert neguit, que va sustentar la vida i l’obra, inseparables, d’aquest costumista local amb relleu universal.

El neguit li venia perquè aviat va ser conscient que “el saber del poble” s’anava diluint amb les noves formes de vida que comportava la modernitat. Com que la vida no s’atura, i a partir del passat segle tot es va accelerar a una velocitat supersònica, calia apressar-se a recollir els sabers acumulats durant segles, no només per fer-ne una fitxa, sinó també per interpretar a la llum dels nous coneixements i disciplines possibles: espirituals, religioses, històriques, polítiques, artístiques, científiques, literàries, psicològiques, antropològiques, simbòliques, etc., totes aquelles formes de vida que les diferents cultures havien edificat, capa sobre capa, una visió del món a casa nostra.

Amades parla dels efectes, que poden ser devastadors per a les cultures populars autòctones, de l’universalisme, terme que avui correspon a la desangelada globalització: Dolorosament, els elements folklòrics [el “saber del poble”] es perden per moments. El temps no passa en va, cada dia accelera més la seva cursa esbojarrada i un vent de modernisme i d’universalisme tot s’ho emporta i tot ho capgira. El món es desdibuixa per moments de la seva graciosa i atraient coloraina local que li donava tipisme i relleu…Tot pren el mateix color gris, indefinit i impersonal que ens iguala fins on pot i tracta de mesurar-nos a tots amb el mateix raser. Potser no és molt llunyà el dia en que nosaltres pensem, vestim, contem, mengem, treballem, ens divertim…, en fi totes les vibracions de la nostra ànima tal com ho faci qualsevol altre ciutadà de qualsevol país... puix haurà arribat el moment que el volar foll i esparverat del temps i el rodolar incessant del món ens haurà portat a ésser tots iguals.

És evident la visió de futur d’Amades, que el va dur a desenvolupar el seu treball autoimposat amb una infinita paciència i a contrarellotge dels nous temps depredadors, uniformadors i amb poca consciència, quan no menyspreu del valor dels sabers ancestrals del propi territori en detriment de la colonització cultural galopant. Intel.ligència, vocació i entusiasme van ser les eines bàsiques del treball d’Amades, que dóna compte de la nostra idiosincràsia seguint la màxima filosòfica: saber d’on es ve i conèixer-se per saber (intuir) cap on es va. Fins i tot en temps de censures: És que hi ha alguna cosa contra el règim? Jo faig folklore, no pas política, va dir Amades al censor Sánchez Juan, a punt de publicar-se El vestit típic (1939). Aquest li va contestar: No, pero está escrito en catalán. Tradúzcalo y publíquelo. Així ho va fer Amades. Però seguint el seu instint d’etnògraf que travessa la ratlla del temps, desafiant el perill va guardar per a la posteritat les proves d’autor.